La reserva natural de Pacaya Samiria, desde Lagunas

Ben d'hora al matí embarquem en direcció Lagunas, després d'atrevessar un mar d'hamaques ens situen en una zona on no hi ha ningú, només un parell de gallines, milers d'ous i algun paquet. Dubtant del lloc on ens col.loquen lliguem les nostres hamaques i més tard arriben un parell de passatgers més a la nostre zona. Un d'ells resulta que és el gobernador de Lagunas! caram sembla que estem a la zona vip (amb gallines XD). El viatge es fa llarg (8h), ens donen per menjar arròs amb pollastre i entre vacaina i vacaina ens distraiem jugant als escacs. Cap al tard un dels mossos del barco ens convida a pujar al sostre de la barca (ara si que som privilegiats!). El barco va fent paradetes i des de dalt observem els petits poblets al voltant del riu marañón, finalment observem la posta del sol i poc després arribem a Lagunas.

Lagunas és un poble -tot i que té uns 7000 habitants- perdut en mig de la selva: la única conexió és mitjançant barco, només hi ha uns 100 metres pavimentats, la electricitat només funciona de 6 de la tarda a 11 de la nit,... Vaja, un lloc dels que ja no en queden gaires.

La nostra parada en aquest poble es deu a que hi ha una de les entrades al parc natural Pacaya Samiria, una reserva natural cituada en mig de la selva amazonica. Desde Lagunas esperem agafar un guia que ens hi porti.

Al port un home ens espera, és un guia de l'agència que el govenador ens ha recomanat, pensavem que era ell qui havia mogut fils, però resulta que no, evidentment només podia haver estat un caçaguiris amb el que vam intercambiar 4 paraules a Yurimaguas.

Decidim confiar en ell i ens porta a un hostal, al entrar, mirem la tele i... Barcelona? GOOOOOOOL! PEDRITO! Sisi, perduts, en mig de l'Amazones veiem com el Barça aconsegeuix l'empat davant l'Estudiantes de la Plata. És que el Barça és més que un club! Ens perdem la pròrroga ja que és tard i necesitem la informació de la reserva.

Al final decidim que farem una excursió per la selva de 4 dies. L'únic que sabem és que ens mourem en canoa de rems, que dormirem en campament i que, amb sort, veurem tot tipus d'animals. Anem a dormir preparant-nos per la aventura.

Ben d'hora al matí coneixem els que finalment seran els notres guies tot fent un bon esmozar, ells són la Blanca i en Duilio.
Sembla que marxem ben preparats un cubell ple d'ous i tomaquets, una bossa gegant plena de pa, olles, un matalasset i un parell de bosses més ben grosses (hi ha menjar per un regiment).

La primera cosa que fem és registrar-nos a la policia per si s'ens menja un cocodril o alguna cosa així..
Després esperem una mototaxi que suposadament ens ha de portar fins a l'entrada del parc, però resulta que ningú ens hi vol portar ja que el camí està massa fangós degut a les pluges. Els guies ens pregunten si ens sap greu anar-hi amb cavall (i la veritat que després d'haver estat a Cuba lo del cavall no ens extranya gens). Mitja hora més tard arriba un cavall tirant d'un carro però tot plegat és bastant rudimentari, de fet prou feines té el cavall de tirar el carro, hi carreguen tots els trastos i nosaltres marxem a peu (culló jo pensava que aniriem a cavall!). Tot plegat han passat dues hores i ens queda una caminada de dues hores més, a veure si al final arribarem de nit al campament!
Pel camí ens trobem el guarda de la reserva en moto i els pobres guies pateixen per si la caminada és massa per nosaltres, hi ha un lloc per un dels dos, finalment l'escollida sóc jo, òstia si ho arribo a saber vaig a peu quina por!
Un cop arribats a la caseta del guarda paguem els 20 soles per persona i dia i també quedem registrats! (deuen ser molt grossos els cocodrils!).

Ara comença l'aventura, mentre el guarda ens explicava tots els animals que podiem veure i la ruta sobre el mapa que fariem, els nostres guies ja havien col.locat tots els trastos a la canoa i aprofitant el matalàs sobre el que dormirem ens assentem ben arraulits a la canoa, que amb tot el pes poc li queda per a què entri aigua.
Els nostres guies es posen a remar, i ens ens endinsem a la selva, mentre ens preocupem per les serps, cocodrils i piranyes. Els nostres guies, que no semblen gaire preocupats, ens van indicant diferents arbres, plantes i flors i els seus usos. Constament els sons ens envolten: ocells de tot tipus ens fan companyia. Especialment els papagayos, uns ocells molt sorollosos, amb uns colors vius i espectaculars. De sobte en Duilio para la barca i senyala uns arbres que es mouen. Sembla que un petit mono de llavis blancs -el XXX- ha vingut a espiar-nos. S'amaga, però ens continua observant, treient el cap rere un tronc. Mentre ens anem endinsat, ens trobem amb papallones blaves inmenses, una aranya grossissima, i sorolls de monos trencant cocos o altres aliments. Va plovent de tant en tant, pero aconseguim arribar a un petit entrant, on parem per dinar. Mentre nosaltres mirem de sortir de la barca sense caure a l'aigua, la Blanca avisa: una serp verinosa, una jiron, -mortal en 24 hores- ens espera a la riba. Per sort sembla petrificada, i segons els guies, no suposa cap perill. Per sort, el Duilio no troba llenya seca, i decidim continuar un troç més avall. Al cap d'una estona, arribem a un petit campament. Una 'cabana' ens fa de refugi i comencem dinar quan cau la gran tempesta.
Un cop sembla que la tempesta ja ha passat, tornem a la barqueta per seguir el camí. Poc després, en Duilio crida -un pelejo! un pelejo!- què?- contestem -un slow!- que?- i mentre en Duilio comença a remar cap a enrera ens confirma -un perezoso!-. Ens aproximem a una bola de pel enganxada a l'arbre i la resta no cal que us la expliquem:

...continuarà...