Tarapoto i Yurimaguas

La majoria de les excursions que es poden fer a Tarapoto són a diverses cascades, però ja hem vist la 3a més alta del món no? XD així que prenent-nos el dia amb calma i tranquilitat anem a un centre anomenat Urkus on diuen que intenten reinsertar animals al seu hàbitat. Podriem dir que aquesta zona ja és selva tot i que la mà humana ha urbanitzat un vast territori. Així doncs, pràcticament els animals es troben al seu habitat, en el nostre primer contacte amb la selva ens adverteixen de que tots els arbres tenen la seva mare, si no és una serp, és una araña i si no una formiga. Allà mateix hi ha una tangarana, que és una arbre protegit per la seva mare, la formiga, qualsevol vibració a l'arbre dispara l'alarma i les formigues comencen a desfilar. En qüestió de dos minuts centenars de formiguetes et podrien picar només per recolzar-te a l'arbre i t'enviarien de cap a l'hospital, nosaltres només mirem. Després trobem un altre niu de formigues, hi viu una formiga gegant, que només surt de nit, una sola picada provoca grans febrades que duren tot un dia, la noia que ens fa la visita furga el niu amb un pal i observem allunyant-nos en i amb por la "formigueta". Allà també hi viuen alguns monos en llibertat que estan semi domesticats, són els monos fraile i altres espècies engabiades: serps, altres monos, papagayos... deprés també hi ha altres animals, utilitzats per diferents investigacions: papallones, granotes.. i també podem veure alguns animals endèmics en perill d'extinció com el venao ...
És un lloc petit però molt graciós t'expliquen les seves investigacions i fas una aproximació al que serà la nostra visita a la reserva natural en plena selva.
Més tard traiem el cap a l'orquidiario, és una col·lecció privada d'un excèntric noruec, que semi viu al Perú i satisfà les seves necessitat de poder, vivint com un ricatxón "en su jardín zen", no val gens la pena fer una visita a aquest lloc, a més el 90% de les orquides no estaven florides i la conversa acaba derivant amb totes les coses que té l'home.. en fi no fa falta dir res més.
L'endemà fem una excursió a la laguna azul al poble de Saucedo, els paratges són molt bonics però l'excursió es fa massa llarga. Com a curiositat cal destacar un pont o ferry no sabria com dir-li que hi ha per creuar el gran riu, l'enginy consta d'una plataforma, un cable de banda a banda i un segon cable, que estrategicament uneix la plataforma, on reposaran els vehicles i les persones, amb l'anterior cable i finalment la força del riu i la descomposció de forces que sencarregaràque la "barca" arribi a on port i sense motor!
Amb la roba neta i la motxilla a punt emprenem via cap a Yurimaguas l'últim destí abans de fer cap a la selva, encara sense cap informació de com contactar amb el guies que ens duran per la selva.
Aquí trobem un caça turistes que ens informa de la seva agència que té guies que et porten per la reserva natural, de bones a primeres l'esquivem, segur que serà un farçant!
Enllestim els últims detalls per arribar a Lagunas, només és possible arribar-hi amb barca, agafarem el Romantica que amb 8 hores ens hi portarà. Comprem hamaques per poder dormir al barco i unes carmanyoles on hi posarem el menjar que ens prepararan al barco aigua fruita i llestos!

Chachapoyas

Abans de començar amb la historieta, intentarem evitar cap comentari graciós sobre el nom que té aquesta ciutat. El nom prové de la cultura Chachapoyas, que en el seu idioma original és alguna cosa així com regne dels núvols. Tot i això, direm que sempre que repetim aquest nom, recordarem una noia americana, que no parava de dir Chachapoyas, amb un accent un tant curiós. Així doncs, continuem amb la nostra història.

Ens aixequem tranquilament, encara cansats de l'excursió de Kuelap i fem el primer tomb per Chachapoyas. Decidim fer una excursió cap a Karajia. Allà s'hi troben unes antigues tombes de la cultura Chachapoyas. Resulta que aquesta cultura feia tombes al vell mig d'un barranc. Buscaven una cova -o la feien, la veritat és que això no ho sé pas-, hi posaven els morts, i finalment hi contruien unes escultures per a protegir-los. Com a resultat, hi ha un conjunt d'escultures posades a la roca.
Després de dos taxis compartits, arribem al poble, i després d'una excursioneta arrivem a les tombes. Són força maques, però es veuen desde força lluny ja que són inaccessibles. Pels més curiosos, que es preguntin com les construïen, direm que hi ha dos teories. La primera, que construïen andamis, cordes,... -pot ser posaven cartellets de Chachapoyas posa't guapa!-. L'altre teoria, no tant glamurosa, és que feien un caminet per arrivar a la tomba, i un cop construïda, destruien el camí.
Tornem cap al poble, però no hi ha cap taxi esperant, així que anem tirant pel camí tot menjant un mango, fins que un cotxe ens porta cap a casa.

Al dia següent decidim agafar un tour -no hi ha cap altre opció de transport, o movilidad com diuen ells- cap a Gocta, la 3a cascada més alta del món. Per sort, el grup és petit, i el guia un home força entrenyable, així que fem una excursioneta mentre intentem veure algun ocell de la zona. Al cap d'unes dues hores arribem a la cascada, i després de les fotos de rigor fem el trajecte de tornada. Després de dinar abandonem el tour, ja que decidim no tornar a Chachapoyas, sinó que seguim cap a Pedro Ruiz d'on surten els autobusos cap a Tarapoto.

Arrivem a Pedro Ruiz cap a les 4, pero sembla que no passen autobusos fins les 8 ja que la carretera està en obres i no circulen cotxes fins més tard.
Finalment quan cau la nit arriben els busos i fem via a Tarapoto on hi arribarem a les tres de la nit.

Celendín - Tingo - Chachapoyas

Sortint de Cajamarca i quan la salut i el transport en ho permet fem via cap a Celendín (4:30h), un poble amb poc interès turístic, més aviat un poble de pas, on haguessim agafat un altre bus si haguessim arribat més d'hora.

Busquem un lloc per dormir i, seguint la guia, on posa allotjament econòmic, arribem a un hostal on a cada passa les fustes del terra cruixen i des de l'habitació veiem el pis de sota. Però realment és economic, 10 soles entre els dos... això ni al Vietnam! Al final acabem posant el matalàs a terra, ja que resulta més còmode i l'explicació del lavabo la guardem per moments més íntims. Això si, l'home que duia l'hostal, molt bon home!

En fi que l'endemà al matí marxem amb el primer bus, però fins que no s'omple passa una bona estona. Finalment fem via a Tingo (7h).

Set 'horazas' fotuts en aquell cony de seients de bus atrotinat... però de nou s'olorava l'alçada i poc a poc guanyavem metres sobre el nivell del mar. El bus es ficava per entre el nuvols fins que ja no veiem res, més tard, els nuvols es van esvaïr i vam poder veure una de les joies dels Andes. Unes vistes impressionants! Vam travessar el coll de Calla Calla a 3600 i vam començar a descendre. Quan la nit va caure la nostre ruta es va aturar a Tingo.
Tingo és un poble de poques cases al peu de les muntanyes de Kuellap, 1800m.
L'endemà esperavem que algun combi carregat de turistes anés a visitar les runes de kuellap, però no vam tenir sort, i la gent del poble insistia -"sou joves, aneu-hi caminant! només són tres hores!"-. El poble de kuellap es troba a 3000 i les runes a 3100, alguna cosa no quadrava.. 1300m de desnivell en tres hores..ja tenia la mosca al nas!
En fi no hi havia més remei, ben calçats, malpreparats i poc mentalitzats ens vam enfilar cap amunt. Em vaig cagar en tot el que un es pot arribar a cagar i aquest cop no pas de mala digestió...

Quan encara ens devia faltar una hora per arribar al poble una vella clavant bastonadas ens donava energia i ànims per continuar. Jo, en secret, vaig fer una carrera amb ella, no podia ser que després de tot l'esforç una vella m'avancés! quin cim més desmerescut jeje!
Els meus pulmons no podien més, el Mateu havia agafat una drecera i la vella també.. no podia ser! quina vergonya. Dues curves enllà el Mateu movent la má i la vella? ah.. .. finalment s'havia quedat enrera!
No és per treure-li valor a la iaia que era molt bona dona, però pujava acompanyada de la seva filla amb la que s'anaven tornant el camí montades a cavall, d'aquí que la dona havia aparegut amb tanta energia.
A dalt al poble aviat un home ens convidava a fer un aigua ardent, però el vam haver de rebutjar. El nostre cos no aguantava, era la hora de visitar les runes i en aquell moment l'home va allargar el braç i va dir a "és allí arriba!". Encara faltava prop d'una hora (segurament en condicions normals menys pero a nosaltres ens va costar una hora més!).
Finalment, i ja davant la porta, ens faltava l'entrada que s'havia d'aconseguir 1km mes avall per l'altre cara de la montanya... i una merda! jo no baixo! i allà em vaig plantar vora d'una llama que la devien tenir d'exihibició.
El vigilant va baixar a treure'ns les entrades i mentres, a una dona que venia records, li vam encarregar el dinar. Un cop a les runes el vigilant ens va fer de guia, ja que ell havia treballat allà quan feien les excavacions.
A part de les restes en si just a dalt de la montanya hi ha un microclima i la vegetació és excepcional en aquest link podreu saber més coses sobre Kuelap i la cultura dels Chachapoyas..(a veure qui es el primer que fa la broma sobre el nom..) http://es.wikipedia.org/wiki/Ku%C3%A9lap .
Acabada la visita vam anar a casa la dona que ens havia preparat el dinar, quatre fustes i sense llum, les gallines que corrien per dins de casa i olor de fum. Fabulós dinar acompanyat d'una bona conversa ..va ser un gran dia!
Un cop vam tenir la panxa plena vam fer una carrera contra el sol, a veure qui arribava primer abaix, a grans salts i desfent el camí pedregós podriem dir que hi va haver un clar empat i vam arribar just per agafar les motxilles quan s'apagava l'últim bri de llum. Vam fer un beure al bar on haviem esmorzat i on uns homes feien el sopar i un furgoneta s'esperava a fora. Era la nostre oportunitat!
-¿Van a Chachapoyas?
- Si, pero no podemos llevar a gente no tenemos asientos... bueno si desean ver..
- Claro nosotros no tenemos problema, podemos sentarnos encima las mochilas
I així ens embarcavem de camí cap a chachapoyas, en una furgoneta que transportava sabó de la roba, ariel i no sé quina altre marca...(així la pudor que feiem va quedar dissimulada!).

Cajamarca

Arribem de matinada a Cajamarca, però l'Hostal Plaza, molt barat i situat a la Plaza de Armas, està obert. Sort, ja que el fred sembla que ha tornat.
Ja recuperats anem a veure les "Ventanillas de Otuzco", unes restes arqueològiques que no ens desperten gaire interès. Nínxols a la roca. En aquesta zona totes les restes pertanyen a la cultura dels Caxamarca.
El següent dia decidim anar a la "Catarata de Llacanora". Així que agafem un combi, caminen uns vint minutets ens hi plantem. La cascada no és gaire espectacular, la veritat és que sembla més una cascada del Monseny, que no pas una senyora cascada dels Andes. Així que decidim fer una excursioneta pel voltant i baixem caminant fins als banys de l'Inca, el poble del costat
Abans de tot, una mica d'història. Cajamarca és la regió -i ciutat- on hi vivien els Caxamarca abans que els Inques els conquerissin. La ciutat, a més, té la importancia de ser on Pizarro, onejant banderes espanyoles, va tenir el primer contacte amb un dels caps inques Atahualpa. Aquest contacte va ser als Banys de l'Inca. Dos compatriotes d'en Pizzarro hi van arrivar, i van trobar a l'Atahualpa, reposant als banys termals envoltat de les seves dones. Per a qui vulgui una mica més d'història, aclariré que Atahualpa, no era Inca -Inca és el nom que reb el cap, no el poble-, ja que estava en guerra civil amb el seu germà Huáscar per ser hereu del tron. De fet, mai va ser Inca, ja que Pizarro, el dia després de la trobada als banys, s'hi va reunir a la ciutat de Cajamarca i, en una emboscada, el va engarjolar. Al cap d'uns mesos, garrot vil -en aquest cas era a base d'estrangulació- i s'ha acabat la història. La sort de Huáscar no és gaire millor, ja que les tropes d' Atahualpa el capturen i mentre ell -Atahualpa- era presoner dels espanyols, decideix acabar amb el seu germà. I qui vulgui més història... que pregunti, o ho busqui per internet!

Seguim amb la història actual, ens plantem als Banys de l'Inca. Actualment, poc en queda dels banys originals, però aprofitem per fer-nos un bany d'aigues calentes -que dubtem que fossin termals-.
L'últim matí decidim anar a Cumbe Mayo. Allà ens hi espren uns petroglifos, un bosc de pedres-això diuen les guies-, i uns canals preínques. Després de barallar-nos, decidim agafar un tour, ja que sembla la única forma de trobar un transport que ens hi porti. Així que de bon matí ens unim a un grup de turistes -tots peruans, menys un- i ens encavim en un combi, mentre la nostra guia no para de recitar-nos fets i anecdotes amb la mateixa gràcia que devia tenir jo amb les nadales -"la porta és tancada, hi ha llum al carrer, la senyora Pepa saluda al porter..." i qui calgui ja sap com continua-. Un cop arribem a Cumbe Mayo, sembla que la nostra guia treu les seves millors armes "aquí podemos observar gran diversidad de rocas. La de la derecha parece un pez. La otra, tiene una forma parecida a un leon. I a continuación, podemos observar más diversidad de rocas. Ahora pueden torma-se unas fotos...". Quins collons! Diversidad de pedres! i així segueix fent dibuixets amb les pedres com un nen amb els núvols (en algun cas amb moltissima imaginació), i continua fent-nos observar la diversitat roquifera. Això si, de tant en tant ens donava permís per fer fotos a les pedres.
El cert és que el lloc és maco, una mena de formacions rocoses al estil Montserrat, però en petit. Sembla que no estem fets per anar amb tours organitzats. El tour continua passant per uns canals fets per cultures pre-inques de la zona, que segons diuen, son d'una gran qualitat tècnica per la època. El cert és que són força curiosos.
La tarda ens la passem fent un tomb per la ciutat de Cajamarca. En especial visitem el "Cuarto del Inca". Si tornem a la història, aquest lloc és on Atahualpa va ser pres per Pizarro. A més, la història diu que Pizarro va demanar a Atahualpa que omplís la habitació una vegada d'or i dues de plata com a rescat. Atahaulpa va complir, pero Pizarro, que tan galant era, va decidir passar-lo pel garrot.
Els nostres plans eren següir el nostre viatge la matinada següent, però els problemes estomacals de la Laura ens retenen a Cajamarca. Així que finalment, després d'un dia tonto per Cajamarca agafem un autobús que ens porta a Celendin.

Chiclayo

Per continuar amb la ruta arqueològica, la zona on ens trobem va ser habitada pels Moche, els Chimu i els Inques, però l'herència més important és la dels Moches, vaja com a Trujillo, així que els "temples", anomenats huaques que es troben aqui no canvien massa respecte els que vam veure a Trujillo, grans muntanyes d'adobe (que son totxos de fang, és que ens va costar molt descobrir-ho) que la pluja ha anat erosionant, tot i que en aquesta zona desèrtica gairebé no hi plou, però de tant en tant el niño deixa les seves petjades.

En fi que on un arqueoleg hi veu un gran temple nosaltres hi vam veure una desena de muntanyes de fang on els locals de petits jugaven a ser indiana jones.

Però en una d'aquestes huaques hi van trobar tot una sèrie de tombes pertanyents a grans senyors de l'època, sacerdots, militars etc. A aquest senyor el van anomenar el senyor de Sipan, i en el museu s'hi troba tota la indumentària amb la que va ser enterrat. Bastant impressionant, aqui els saquejadors de tumbes es van perdre un motí impressionant.

En vista de que la resta de llocs d'intrès turístic pintaven semblant i que ja estavem cansats d'abres genereologics que semblaven els de Tolkien -els Chimus, descendents dels Moches, descendents dels Chavin, predevesors del Inques, i coetanis amb ves a saber quí-, vam decidir deixar el tema arqueologia, i tenint en compte que serà l'últim dia de l'any vora la platja vam tornar a surfejar les aigües del pacific, si més no intentar-ho.

Per acabar ens vam fotre un bon Ceviche o Cebiche (gran enigme) és peix cru cuinat a base de suc de llimona (Victor por fin me he tomado a tu salud el Ceviche tu no comas muchos cepelinais, solo vodka XD).

Heu sentit mai a parlar del gos Peruà endemic del Perú, com el seu nom indica ?¿ És un gos preciós al.lopecic i amb no se quin altre problema a la pell de pigmentació, això el gos t'escalfa ja que està a 40 graus i és molt veloç, observeu la preciositat.
És una rata gegant ? es un porc ? No és el gos de "Brain in Death" (algú recorda la peli? o millor dit algu l'ha pogut oblidar?)

Pròxima parada de retorn a les muntanyes Cajamarca.

Trujillo

Després de passar la nit dormint a l'autobús, arrivem de bon matí a trujillo. Allà ens hi espera la tia Irene -tot i que tia meva no és, sinó que és tia de mon pare- una monja que viu a Trujillo desde fa més de 40 anys, i que ens invita a allotjar-nos al convent. Així que al arribar a l'estació, li diem al taxista "al convento de Santa Clara!", i ens plantem al bell mig del centre de Trujillo.

Només arrivar tenim una calorosa ben vinguda de la Irene i les monges, que ens cuiden amb molta afició. Després de dormir una mica fem una passejada per Trujillo. Trujillo és una ciutat colonial molt ben concervada. La veritat és que ens recorda a Trinidad -Cuba-, però en un estat de conservació molt més bò. Per altra banda, a Trujillo la majoria de grans cases estan ocupades per bancs, o entitats importants, mentre que a les de Trinidad, hi trobaves velletes mirant la tele, i nens jugant i corrent; deuen ser coses dels sistemes.

El dia següent decidim anar a veure diferents monuments arqueològics que hi ha al voltant de Trujillo: primera parada, La Huaka del Sol i la Luna. Així que agafem un combi -per si no ho he explicat abans, els convis són els petits autobusos que et porten per totes les distancies 'curtes' de Perú- i ens hi plantem.

La Huaka del Sol i de la Luna, són dos temples fets per la cultura Moche -cultura pre inca-, un dedicat a events religiosos, i l'altre és militar. Tots dos són estructures piramidals escapçades -sense la punta-, que han estat construides amb el mètode més estupid del planeta -que els Moches em perdonin-. Quan un temple se'ls hi feia petit, l'omplien de toxos, i construien l'altre a sobre. D'aquí ve la estructura piramidal.

El problema que ens trobem quan anem a visitar les huakes, és primer, que el seu estat de conservació no és optim; la Huaka del Sol està especialment derruida ja que, per saquejar-la, uns individus van desviar el riu fent-lo passar per la huaca, i així, treure'n l'or de l'interior. A més a més les excavacions de la Huaka de la Luna, que és la que es visita, encara tenen molta feina. Però el fet principal que va fer que no ens agradés gaire, és tenir una guia pèssima, que ens liava més que una altre cosa. Així que la visita va passar amb més pena que glòria.

A la tarda decidim anar a Chan Chan, una ciutat feta de 'adobe' -petits totxos de fang-, construida per la cultura Chimú. Segons diuen és la ciutat feta de fang més gran del món! El principal problema de Chan Chan és que està feta pels Chimú, que són descendents dels Moches. Sembla que aquests van aprendre dels errors dels seus avantpassats i ja contruien un temple sobre l'altre. Aixó sí, van cometre un altre error no menys important. A qui se l'hi acut construir de fang? Com us podeu imaginar de la gran ciutat que havia estat, només en queden monticles del que abans eren murs. A primera vista podriem dir que Chan Chan és un conjunt de montanyes de fang. Tot i això, la gràcia de Chan Chan és que ja fa temps que està en reconstrucció, i porten molta feina avançada. Això fa que puguis visitar un gran palau, observant com deuria ser la construcció de la època.




Tot i les queixes inicials, Chan Chan és força bonic, i té una construcció força curiosa. A més, la guia que ens acompanya aquesta vegada és força més bona que l'anterior. Així que passegem pel palauet fins a que tanquen.
Abans de que es faci de nit anem a Huanchaco, un petit poble marítim. Allà fem una passejada i observem les barques de Totora, unes petites embarcacions fetes d'una especie de bambú que fan servir els pescadors de la zona.




L'endemà tornem a Huanchaco, aquest cop per fer surf. Fem unes classes, i acabem rebentats, després d'haver-nos aixecat en algunes ones.


L'últim matí abans d'agafar l'autobús cap a Chiclayo, ens el passem fen voltes per Trujillo, i despedint-nos de les monges de Santa Clara. Fins i tot fem una mena de reunió, on 14 monges ens fan preguntes sobre el nostre viatge i la nostra vida.

Per estrany que us pugui semblar l'experiència del convent va ser molt entranyable, sempre quan tornavem de les nostres excurcions les monges ens tenien preprada alguna de les seves delicies, vam menjar xifa, amanides delicioses, un pollo relleno inoblidable, grans pastissos, verduretes.. sempre acompanyat d'una bona xerrada amb la Irene i alguna que altre monja curiosa, que sempre se les empascaven per venir-nos a veure. Va ser un plaer estar amb vosaltres. Muchas gracias por todo!

Huaraz

Entrada la nit arrivem a Huaraz, una ciutat situada en mig del Andes, a 3100 metres d'alçada.

Només baixar, a la Laura se li combina el menjar de Lima, amb l'alçada i es queda ben blanca, així que ràpidament anem cap a un hostal. En un minut ens plantem en taxi a l'hostal Carolina (o Caroline per els internacionals). Pugem a l'habitació, i l'Anita, la mestressa de l'hostal, ens porta uns mates de coca, per a lluitar contra el mal d'alçada. Per als més precabuts, que ja us haureu preguntat, "Mate de Coca? pero això no és una droga que es prenen els yupis? heu entrat en un hostal de narcos? pero se us ha pujat la sang al cap per l'alçada i feu bogeries?". A tot això repondré que una cosa és la coca, la planta sagrada i l'atre és la cocaina. Però bé, continuarem amb la història.
Total que el dia següet la Laura no es pot ni aixecar del llit (si Maite es repeteix la historia Croacia, pero pitjor!), així que faig voltes per Huaraz i voltants, el mercat. Fins i tot pujo a una montanyeta, Rataquena, on és veuem les vistes de la ciutat. Huaraz és una ciutat força gran, tot i que només té tres carrers principals, pero ha crescut molt ultimament. Està plena d'andinos, amb vestits tradicionals, que baixen a vendre els productes que cultiven; tot un espectacle.

El dia següent, amb la Laura recuperada decidim fer una excursioneta cap a Wilcawain (la forma d'escriure el nom, té quaranta varacions, depenen del cartell o mapa mirat!), un temple proper a Huaraz. En realitat no són temples, son chullpas, tombes, i l'excursioneta passa a la vora de poblets força curiosos. A més la gent d'aquestes montanyes és molt amable, i sempre tenen alguna cosa a explicar o pregunta. Fins i tot una botiguera m'ensenya un album de cromos de futbol, amb Messi al cap d'avant, quan li dic que soc de Barcelona. Després un altre et ve parlant quechua i es queda extranyat de que no l'entenguem, i al que li preguntem una indicacio ens diu al cap de dos min de pensar "si deben quedar 20cm" encara vam haver de caminar 15min...0_o'

El tercer dia a Huaraz decidim fer un repte mes important, decidim fer una excursioneta a la "Laguna 69" (nom força curiós per un llac), a 4600 metres sobre el nivell del mar. A més, a l'excursió se'ns apunta un Belga sepat, l' Arturo (o arturó, en el seu idioma) . Ben dora al matí sortim per agafar un autobús que ens porta a 3900 metres d'alçada. D'allà comencem a pujar.
La veritat és que caminar a aquestes alçades és dur. Tots dos tenim una mica de mal de cap, i pujar costa força. Fins i tot el cos es torna una mica patós. Això si, el nostre company Arturo, el qual apodarem Montaraz, puja rapid i veloç.
Al cap d'unes dues hores i de molt de patiment, arrivem a un llaguet petit i lleig. Decepcionats per el descobriment de la "Laguna", seiem a descançar. Per sort, o mala sort, mentre descansem, passen uns peruanitos caminant, i ens informen que la Laguna 69 no és aquella! que és molt més maca i gran. Això sí, també es troba més amunt.
Després de meditar-ho una mica decidim seguir la ruta fins a la veritable laguna, i en una horeta ens hi plantem. Això ja és una altre cosa! Un llac ben gros, envoltat de montanyes inmenses, nevades i plenes de geleres ens esperen. Fins i tot, cada cert temps, sentim un soroll com de trò, i posteriorment, a la llunyania, observem una petita allau.


El temps ens acompanya, i baixem amb sol, pero a mig camí, com era d'esperar, comença a ploure fort. Arribem a la carretera molls, cansadissims, i amb el cap com un timbal, pero per sort arriva passa un combi -un petit autobús- que ens porta a la ciutat. Entrem, i ens trobem en una escena força curiosa. A dins, unes families andines ens reben, sorpresos i encuriosits per la nostra arribada. Comencen a pregutar sobre les robes impermeables, sobre la procedencia, edat,cognoms... i tot el que se'ls hi acodeix preguntar a unes nenes de 7 anys. L'autobús sencer comença a riure quan el montaraz pronuncia el seu nom i cognoms amb fancès, primer uns riures fluixos, i finalment els andins és peten el cul intentat repetir aquella extranya pronunciació. Ben entrada la nit arribem a Huaraz.


En el nostre últim dia a Huaraz decidim visitar el temple de Chavin de Huantar, un temple de la civilització Chavin que és troba a unes 3 hores en autobús creuant la cordillera blanca, passant per un tunel a 4500m on et reb un jesucrist gegant a l'altre bande. Cap a les dues ens plantem a Chavin, just a temps per entrar a un restaurant i... gol de Zlatan! Visca el Barça! i visca Catalunya!

Si si, perduts en un poblet en mig dels Andes, disfrutem, en directe, de la victoria del Barça al Madrid; qui ens ho havia de dir.

Un cop satisfets per la victoria anem a veure el temple, on decidim agafar un guia que ens expliqui el que veiem. El guia, treu un petit recull de fotocopies i ens comença a explicar, tot fascinat, sobre els Deus de Chavin, essers polimorfics, amb cap de Jauar, serps i cocodrils. Ens explica els seus rituals i el funcionament del temple, mentre que nosaltres, tot encuriosits li preguntem sobre tots els detalls. Fins i tot la Laura, incredula com ningú, discuteix sobre tots els detalls.

Un cop observats els patis, i ens hem imaginat xamans vestits de puma completament drogats fent rituals misteriosos, entrem a dins el temple, una serie de passadissos, amb poca llum. Al cap de poc, observem meravellats, el "Lanzón", el deu Chavin. Al final d'un dels passadissos trobem una gran pedra pulida i tallada, on apareix el deu principal de la cultura. La veritat és que impresiona molt, així que ens imaginem com els Chavinesos deurien sucumbir davant el seu deu. Hem de tenir en compte que els Chavin són d'abans de crist! Un cop hem disfrutat el temple, els seus passadissos, i les explicacions del nostre guia, tornem a Huaraz.

Hem decidit que a partir d'ara la nostra religió serà la Chavin -tot i que intentarem evitar els sacrificis humans-.



El dia següent ens perdem fent voltes pel poble, fins que ben entrada la nit agafem un autobus que ens porta a Trujillo en 9 hores.