Entrada la nit arrivem a Huaraz, una ciutat situada en mig del Andes, a 3100 metres d'alçada.
Només baixar, a la Laura se li combina el menjar de Lima, amb l'alçada i es queda ben blanca, així que ràpidament anem cap a un hostal. En un minut ens plantem en taxi a l'hostal Carolina (o Caroline per els internacionals). Pugem a l'habitació, i l'Anita, la mestressa de l'hostal, ens porta uns mates de coca, per a lluitar contra el mal d'alçada. Per als més precabuts, que ja us haureu preguntat, "Mate de Coca? pero això no és una droga que es prenen els yupis? heu entrat en un hostal de narcos? pero se us ha pujat la sang al cap per l'alçada i feu bogeries?". A tot això repondré que una cosa és la coca, la planta sagrada i l'atre és la cocaina. Però bé, continuarem amb la història.
Total que el dia següet la Laura no es pot ni aixecar del llit (si Maite es repeteix la historia Croacia, pero pitjor!), així que faig voltes per Huaraz i voltants, el mercat. Fins i tot pujo a una montanyeta, Rataquena, on és veuem les vistes de la ciutat. Huaraz és una ciutat força gran, tot i que només té tres carrers principals, pero ha crescut molt ultimament. Està plena d'andinos, amb vestits tradicionals, que baixen a vendre els productes que cultiven; tot un espectacle.
El dia següent, amb la Laura recuperada decidim fer una excursioneta cap a Wilcawain (la forma d'escriure el nom, té quaranta varacions, depenen del cartell o mapa mirat!), un temple proper a Huaraz. En realitat no són temples, son chullpas, tombes, i l'excursioneta passa a la vora de poblets força curiosos. A més la gent d'aquestes montanyes és molt amable, i sempre tenen alguna cosa a explicar o pregunta. Fins i tot una botiguera m'ensenya un album de cromos de futbol, amb Messi al cap d'avant, quan li dic que soc de Barcelona. Després un altre et ve parlant quechua i es queda extranyat de que no l'entenguem, i al que li preguntem una indicacio ens diu al cap de dos min de pensar "si deben quedar 20cm" encara vam haver de caminar 15min...0_o'
El tercer dia a Huaraz decidim fer un repte mes important, decidim fer una excursioneta a la "Laguna 69" (nom força curiós per un llac), a 4600 metres sobre el nivell del mar. A més, a l'excursió se'ns apunta un Belga sepat, l' Arturo (o arturó, en el seu idioma) . Ben dora al matí sortim per agafar un autobús que ens porta a 3900 metres d'alçada. D'allà comencem a pujar.
La veritat és que caminar a aquestes alçades és dur. Tots dos tenim una mica de mal de cap, i pujar costa força. Fins i tot el cos es torna una mica patós. Això si, el nostre company Arturo, el qual apodarem Montaraz, puja rapid i veloç.
Al cap d'unes dues hores i de molt de patiment, arrivem a un llaguet petit i lleig. Decepcionats per el descobriment de la "Laguna", seiem a descançar. Per sort, o mala sort, mentre descansem, passen uns peruanitos caminant, i ens informen que la Laguna 69 no és aquella! que és molt més maca i gran. Això sí, també es troba més amunt.
Després de meditar-ho una mica decidim seguir la ruta fins a la veritable laguna, i en una horeta ens hi plantem. Això ja és una altre cosa! Un llac ben gros, envoltat de montanyes inmenses, nevades i plenes de geleres ens esperen. Fins i tot, cada cert temps, sentim un soroll com de trò, i posteriorment, a la llunyania, observem una petita allau.
El temps ens acompanya, i baixem amb sol, pero a mig camí, com era d'esperar, comença a ploure fort. Arribem a la carretera molls, cansadissims, i amb el cap com un timbal, pero per sort arriva passa un combi -un petit autobús- que ens porta a la ciutat. Entrem, i ens trobem en una escena força curiosa. A dins, unes families andines ens reben, sorpresos i encuriosits per la nostra arribada. Comencen a pregutar sobre les robes impermeables, sobre la procedencia, edat,cognoms... i tot el que se'ls hi acodeix preguntar a unes nenes de 7 anys. L'autobús sencer comença a riure quan el montaraz pronuncia el seu nom i cognoms amb fancès, primer uns riures fluixos, i finalment els andins és peten el cul intentat repetir aquella extranya pronunciació. Ben entrada la nit arribem a Huaraz.
En el nostre últim dia a Huaraz decidim visitar el temple de Chavin de Huantar, un temple de la civilització Chavin que és troba a unes 3 hores en autobús creuant la cordillera blanca, passant per un tunel a 4500m on et reb un jesucrist gegant a l'altre bande. Cap a les dues ens plantem a Chavin, just a temps per entrar a un restaurant i... gol de Zlatan! Visca el Barça! i visca Catalunya!
Si si, perduts en un poblet en mig dels Andes, disfrutem, en directe, de la victoria del Barça al Madrid; qui ens ho havia de dir.
Un cop satisfets per la victoria anem a veure el temple, on decidim agafar un guia que ens expliqui el que veiem. El guia, treu un petit recull de fotocopies i ens comença a explicar, tot fascinat, sobre els Deus de Chavin, essers polimorfics, amb cap de Jauar, serps i cocodrils. Ens explica els seus rituals i el funcionament del temple, mentre que nosaltres, tot encuriosits li preguntem sobre tots els detalls. Fins i tot la Laura, incredula com ningú, discuteix sobre tots els detalls.
Un cop observats els patis, i ens hem imaginat xamans vestits de puma completament drogats fent rituals misteriosos, entrem a dins el temple, una serie de passadissos, amb poca llum. Al cap de poc, observem meravellats, el "Lanzón", el deu Chavin. Al final d'un dels passadissos trobem una gran pedra pulida i tallada, on apareix el deu principal de la cultura. La veritat és que impresiona molt, així que ens imaginem com els Chavinesos deurien sucumbir davant el seu deu. Hem de tenir en compte que els Chavin són d'abans de crist! Un cop hem disfrutat el temple, els seus passadissos, i les explicacions del nostre guia, tornem a Huaraz.
Hem decidit que a partir d'ara la nostra religió serà la Chavin -tot i que intentarem evitar els sacrificis humans-.
El dia següent ens perdem fent voltes pel poble, fins que ben entrada la nit agafem un autobus que ens porta a Trujillo en 9 hores.
Només baixar, a la Laura se li combina el menjar de Lima, amb l'alçada i es queda ben blanca, així que ràpidament anem cap a un hostal. En un minut ens plantem en taxi a l'hostal Carolina (o Caroline per els internacionals). Pugem a l'habitació, i l'Anita, la mestressa de l'hostal, ens porta uns mates de coca, per a lluitar contra el mal d'alçada. Per als més precabuts, que ja us haureu preguntat, "Mate de Coca? pero això no és una droga que es prenen els yupis? heu entrat en un hostal de narcos? pero se us ha pujat la sang al cap per l'alçada i feu bogeries?". A tot això repondré que una cosa és la coca, la planta sagrada i l'atre és la cocaina. Però bé, continuarem amb la història.
Total que el dia següet la Laura no es pot ni aixecar del llit (si Maite es repeteix la historia Croacia, pero pitjor!), així que faig voltes per Huaraz i voltants, el mercat. Fins i tot pujo a una montanyeta, Rataquena, on és veuem les vistes de la ciutat. Huaraz és una ciutat força gran, tot i que només té tres carrers principals, pero ha crescut molt ultimament. Està plena d'andinos, amb vestits tradicionals, que baixen a vendre els productes que cultiven; tot un espectacle.
El dia següent, amb la Laura recuperada decidim fer una excursioneta cap a Wilcawain (la forma d'escriure el nom, té quaranta varacions, depenen del cartell o mapa mirat!), un temple proper a Huaraz. En realitat no són temples, son chullpas, tombes, i l'excursioneta passa a la vora de poblets força curiosos. A més la gent d'aquestes montanyes és molt amable, i sempre tenen alguna cosa a explicar o pregunta. Fins i tot una botiguera m'ensenya un album de cromos de futbol, amb Messi al cap d'avant, quan li dic que soc de Barcelona. Després un altre et ve parlant quechua i es queda extranyat de que no l'entenguem, i al que li preguntem una indicacio ens diu al cap de dos min de pensar "si deben quedar 20cm" encara vam haver de caminar 15min...0_o'
El tercer dia a Huaraz decidim fer un repte mes important, decidim fer una excursioneta a la "Laguna 69" (nom força curiós per un llac), a 4600 metres sobre el nivell del mar. A més, a l'excursió se'ns apunta un Belga sepat, l' Arturo (o arturó, en el seu idioma) . Ben dora al matí sortim per agafar un autobús que ens porta a 3900 metres d'alçada. D'allà comencem a pujar.
La veritat és que caminar a aquestes alçades és dur. Tots dos tenim una mica de mal de cap, i pujar costa força. Fins i tot el cos es torna una mica patós. Això si, el nostre company Arturo, el qual apodarem Montaraz, puja rapid i veloç.
Al cap d'unes dues hores i de molt de patiment, arrivem a un llaguet petit i lleig. Decepcionats per el descobriment de la "Laguna", seiem a descançar. Per sort, o mala sort, mentre descansem, passen uns peruanitos caminant, i ens informen que la Laguna 69 no és aquella! que és molt més maca i gran. Això sí, també es troba més amunt.
Després de meditar-ho una mica decidim seguir la ruta fins a la veritable laguna, i en una horeta ens hi plantem. Això ja és una altre cosa! Un llac ben gros, envoltat de montanyes inmenses, nevades i plenes de geleres ens esperen. Fins i tot, cada cert temps, sentim un soroll com de trò, i posteriorment, a la llunyania, observem una petita allau.
El temps ens acompanya, i baixem amb sol, pero a mig camí, com era d'esperar, comença a ploure fort. Arribem a la carretera molls, cansadissims, i amb el cap com un timbal, pero per sort arriva passa un combi -un petit autobús- que ens porta a la ciutat. Entrem, i ens trobem en una escena força curiosa. A dins, unes families andines ens reben, sorpresos i encuriosits per la nostra arribada. Comencen a pregutar sobre les robes impermeables, sobre la procedencia, edat,cognoms... i tot el que se'ls hi acodeix preguntar a unes nenes de 7 anys. L'autobús sencer comença a riure quan el montaraz pronuncia el seu nom i cognoms amb fancès, primer uns riures fluixos, i finalment els andins és peten el cul intentat repetir aquella extranya pronunciació. Ben entrada la nit arribem a Huaraz.
En el nostre últim dia a Huaraz decidim visitar el temple de Chavin de Huantar, un temple de la civilització Chavin que és troba a unes 3 hores en autobús creuant la cordillera blanca, passant per un tunel a 4500m on et reb un jesucrist gegant a l'altre bande. Cap a les dues ens plantem a Chavin, just a temps per entrar a un restaurant i... gol de Zlatan! Visca el Barça! i visca Catalunya!
Si si, perduts en un poblet en mig dels Andes, disfrutem, en directe, de la victoria del Barça al Madrid; qui ens ho havia de dir.
Un cop satisfets per la victoria anem a veure el temple, on decidim agafar un guia que ens expliqui el que veiem. El guia, treu un petit recull de fotocopies i ens comença a explicar, tot fascinat, sobre els Deus de Chavin, essers polimorfics, amb cap de Jauar, serps i cocodrils. Ens explica els seus rituals i el funcionament del temple, mentre que nosaltres, tot encuriosits li preguntem sobre tots els detalls. Fins i tot la Laura, incredula com ningú, discuteix sobre tots els detalls.
Un cop observats els patis, i ens hem imaginat xamans vestits de puma completament drogats fent rituals misteriosos, entrem a dins el temple, una serie de passadissos, amb poca llum. Al cap de poc, observem meravellats, el "Lanzón", el deu Chavin. Al final d'un dels passadissos trobem una gran pedra pulida i tallada, on apareix el deu principal de la cultura. La veritat és que impresiona molt, així que ens imaginem com els Chavinesos deurien sucumbir davant el seu deu. Hem de tenir en compte que els Chavin són d'abans de crist! Un cop hem disfrutat el temple, els seus passadissos, i les explicacions del nostre guia, tornem a Huaraz.
Hem decidit que a partir d'ara la nostra religió serà la Chavin -tot i que intentarem evitar els sacrificis humans-.
El dia següent ens perdem fent voltes pel poble, fins que ben entrada la nit agafem un autobus que ens porta a Trujillo en 9 hores.
No hay comentarios:
Publicar un comentario