Nazca

Arribem a Nazca sense haver dormit gaire a l'autobús, així que passem un dia força tranquil, obtenint informació de com visitar els llocs del voltant, i passejant per la ciutat. Sembla que la majoria de llocs a visitar no són accessibles amb transport públic, ja que es troben al mig del desert, així que haurem d'agafar un tour.
Passem la tarda anant al museu d'Antonini, on s'hi exposen ceràmiques i teles Nazques, i on trobem una petita introducció a les famoses línies de Nazca. Abans de que es faci de nit, visitem també el planetari de Maria Reiche, on tenim una segona introducció a les línies.

Després d'un dia, en el que no fem gairebé res, a part de mirar internet, escriure el diari i enviar currículums -sí, ja ens estem preparant per la tornada-, decidim que el dia següent agafarem un tour d'aventura, i així celebrarem el meu aniversari.
A les nou ens ve a buscar un buggy, un vehicle quatre per quatre, descobert, i amb totes les pintes d'aventurer. Pugem, i després d'haver recollit cinc passatgers més, ens endinsem per un camí de pedres per on, el buggy, a tota velocitat, va derrapant i avançant els pocs vehicles que ens trobem peel camí.

La primera parada és a Cahuachi. Un antic centre cerimonial de la cultura Nazca, fet d'adobe. Segons diuen, en els seus millors temps havia arribat a ocupar uns 24 quilometres quadrats. Per desgracia, les excavacions estan molt poc avançades, i només es pot veure el temple desde la llunyania.

Tornem al vehicle, que ens porta fins a un antic cementeri Nazca que ha estat completament profanat. Els waqueros són uns personatges que es dediquen a saquejar temples, tombes i tot tipus de restes arqueològiques en busca d'or, plata, ceràmiques o teixits per vendre'ls a gringos amb diners. Són els personatges dolents de les pel·licules d'Indiana Jones. Així doncs passegem per una extensa zona, on hi trobem molts ossos humans, trossos de ceràmiques trencades, teles,... i tot el que als waqueros no els hi ha interessat. És una zona molt curiosa, ja que, tot i que les peces bones ja se les han emportat, toquem amb les mans ceràmiques que tenen més del mil anys, intentant buscar trossos que concideixin per fer un gerro sencer. Si això fos al nostre país, no ens hi podriem ni acostar.

D'allà el buggy ens porta cap al desert de dunes. Rodejats de dunes al més estil sahara, el buggy va pujant, baixant, derrapant i fent salts. Pugem una duna inmensa i, un cop a dalt, el cotxe s'inclina, i pràcticament baixa la duna de forma vertical, al més pur estil Dragon Khan. Després d'unes quantes voltes, el cotxe s'atura damunt de la duna més inmensa de la zona. Ha arribat el moment de fer sandboarding! El conductor treu unes plaxes, ens les posem als peus i practiquem una estona de deslliçar-nos per les pendents -sandboard, és com el snowboard, però amb sorra en comptes de neu-. Després d'unes pràctiques i de veure que és molt complicat girar, ens disposem a baixar la pendent. La Laura, de peu, la va baixant poc a poc. Jo, decideixo baixar amb el mètode bala: estirat sobre la planxa, amb el cap mirant al precipici, una petita empenta, i no pares fins que la baixada s'ha acabat. Fffffiiiiiiuuuuuuu!!!!!

Baixem dues baixades més, on probem els dos estils. La veritat és que baixar estirat és molt més emocionat, ja que dret no té gaire maniobravilitat. Fins i tot un noi, que és professor de snow al seu païs, Suïssa, no aconsegueix fer més d'un gir encadenat.

Passada una calor infernal, el buggy ens dirigim cap a Nazca com si participessim al Rally Paris-Dakar. A més a més, puc conduir durant una petita estona el vehicle infernal. No corras, em diu el conductor. Corre, corre, em diuen els altres membres del tour.

Abans d'arribar a Nazca visitem unes altres ruïnes: un aqüeducte. A diferència dels nostres, aquest aqüeductes serveix per treure aigua d'una font subterrània i portar-la cap als camps.

Després d'una dutxa per treure'ns els quilos de sorra que portavem a sobre, aprofitem les últimes hores del dia per anar a veure les línes de Nazca des d'un mirador. D'allà observem dues figures. -Me les imaginava més grans- diem els dos. Celebrem el meu aniversari amb uns catalans i uns irlandesos que hem trobat, fent uns pico sours i unes chelitas.

L'endemà pugem a una avioneta de quatre places que s'enlaira cap al cel. Entre sotracts, girs, i pràcticament loops, l'avió ens passeja per la plana, mentre anem observant les diferents figures. Una balena, un mono, un astronauta i infinitat de línies, trapesis i figures geomètriques abstractes. Durant uns vint minuts sobrevolem la zona.





Boletus el buscador de bolets per mòbil Android, Iphone, IpadThe new mushroom search engine Boletus, mobile phone application for Android, Iphone and Ipad.

Cañon del Colca

Arribem a Cabanaconde amb autobús -passant per les festes d'un poblet proper- . Segons els peruans, el Cañon del Colca és el segon més gran del món, després del Cañon de Cotahuasi, que està a prop d'aquest. Segons internet, se li reserva el quart lloc, però bé, ja és força.
Com a curiositat sobre el tema, Gocta, que segons deien era la 3a cascada més alta del món, és actualemnt la 14a. Chan Chan, anomenada la ciutat d'"adobe" més gran del món té el segón lloc -o fins i tot el tercer, no està clar-. I pots contar quina més ens n'han colat.

Després d'una nit a Cabanaconde (3287msm), comencem la caminada. Agafem un camí que baixa fins al riu Colca. El camí és força desastrós, tot de sorreta i pedres que se't fiquen a dins les sabates, i els voltants són molt secs. Però al cap d'unes dues hores arribem a un lloc anomenat Salcantalle (2160msm) -o Oasis- ja al fons de la vall. Allà hi ha tres hospedatges amb una piscina cada un -com un oasis, d'aquí el nom-. Decidim fer un banyet i seguir després.

Un cop refrescats, agafem un camí que ens porta de nou cap amunt, però a l'altre banda del riu, fins a arribar al poble de Malata (2450msm). Hi trobem un hostal, però l'amo sembla que no hi és, així qeu decidim esperar a la plaça principal. Allà, ens trobem amb unes trenta persones del poble que estan fent una ronda de neteja. Cada un amb una pala va netejant el que troba pel camí, mentre els joves s'intenten escaquejar i, una pobre dona gran, sembla que és la que més penca.

Al cap d'una estona d'esperar, i veient que l'hostaler no arribava, agafem les motxilles i seguim caminant fins al següent poble Cosñirhua, a uns vint minuts. Allà hi trobem un hostalet i ens hi quedem. Xerrant amb l'hostaler, que ens ensenya els cuys que cria, passem les últimes hores de sol, mentre juguem a pilota amb el seu fill.

Ens aixequem de bon matí i comencem a caminar, aquest cop pràcticament paral·lels al riu. Nosaltres seguim el camí, però veiem com, un camí força més gros passa uns cent metres per sobre el nostre cap. Caminem, fins a que, cansats del caminet que sembla que desapareixi cada dos per tres. Pugem a una montaya i trobem el camí gran. A partir d'allà comencem a baixar un altre cop cap al riu.

En un petit revol, ens tornem a equivocar i agafem un camí que, poc a poc, va sent infestat de cactus. De sobte, em paro. Tinc un cactus blanc d'uns vint centrimetres clavat al mitjó. Més que un cactus és una bola blanca de punxes inmenses. La Laura s'apropa i amb dos pedres me l'intenta treure, amb la mala fortuna que se li clava a les mans. Jo intento treure-li, però veient que no podia -les agulles del cactus d'uns quatre centrimetres cada una es clavaven com imans, i a més, una de les punxes estava clavada dins de l'ungla- decidim baixar al poble per a que ens deixin alguna cosa per treure-li.

Baixem com podem, especialment la Laura, que té un cactus clavat a la mà, però aconseguim arribar al poble de Paclla. Allà, preguntem, mentre unes deu persones s'agrupen al nostre voltant. Segons ens expliquen, aquest cactus és molt conegut pels seus atacs a la població, i un home decideix ajudar-nos. Ell diu que l'arrencarà d'una estirada. La Laura, preocupada pel què aquell barbar volia fer, em mira amb cara de gos degollat. Finalment, l'home, amb les mans, agafa el cactus i, d'una estirada, l'arrenca. Evidentment, se li queden quatre o cinc punxes a la mà, però sembla que les seves mans estan molt curtides i ni s'inmuta.

Amb més tranquilitat, seguim el nostre camí fins a Llahuar (2120msm), situat un altre cop, a la vora del riu. Llahuar no és un poble, sinó un hostalet instalat al costat d'uns banys termals. Ens hi instalem, i anem als banys; dues piscinetes d'aigua termal cituades al mig de la vall, al costat del riu Colca, on no hi ha ningú a part de nosaltres. Això si que és espectacular!

La nostra intenció era agafar un transport que ens tornés a Cavanaconde i evitar així un camí amb un desnivell de pujada d'uns 1400m. Per mala sort, el transport no passava fins al cap de dos dies, així que decidim pujar caminant. Bé, la Laura agafarà un burro, que diu que ja no pot més.

Així que sortim de caminada i cavalgada cap a Cabanaconde. El camí puja enrere per el que vam venir el dia anterior, fins a que tornem a baixar al riu per a trobar un pont. Després d'unes cinc horetes i d'una pujada forta arribem un altre cop al punt de partida. Estem de sort, sembla que l'atobús de tornada a Arequipa marxarà al cap d'una hora. Busco el mòvil per saber quina hora és... Mal llamp i mil dimonis! el mòvil s'ha quedat a Llahuar!

Així que passem la tarda intentant comunicar-nos amb l'home de l'hostal per què al dia següent doni el mòvil al conductor de l'autobús que puja, i ens el faci arribar. Les opcions són diverses: intentar trucar-lo al telèfon, però està apagat o fora de cobertura. Deixar un missatge a la ràdio local i esperar que el senti o algú li comuniqui. I la més sonada, baixar el dia següent corrent de matinada per arribar i poder agafar el bus de tornada que surt a les 9. Per sort aconseguim contactar amb ell per telèfon al cap d'uns quants intents.

El dia següent, recuperem el mòvil, i tornem cap a Arequipa. Arrivem a les 8 de la tarda, just a temps per anar a l'hostal per agafar la resta del nostre equipatge i pujar a l'autobús que ens deixarà a la matí del dia següent a Nazca.

Arequipa

Arribem a Arequipa escapant-nos de la vaga d'autobusos i, pel que diuen, sembla que és indefinida. Així que Arequipa està plè de turistes amb ganes de marxar. Els diaris diuen que més de 1500 turistes s'han quedat atrapats a la ciutat. Nosaltres passem dos dies passejat per la ciutat mentre esperem a que s'acabi la vaga i anar al Canyon del Colca.
Per sort, Arequipa és una de les ciutats més boniques del Perú. Tot de cases colonials blanques, carrers força tranquils, i tot, envoltat de inmenses muntanyes.

Visitem el museu de la Juanita, una momia d'una nena inca que va ser descoberta congelada quan un dels nevados que hi ha prop d'Arequipa, l' Ampato (6318m), es va descongelar degut a l'erupció d'un volcà. Allà ens expliquen sobre alguns rituals dels inques que tenien sacrificis humans, fets per calmar els déus, de com les expedicions caminaven per muntanyes de més de sis mil metres buscant restes arqueològiques, i de com els inques, amb poc més que unes espardenyes, pujaven muntanyes per les quals avui en dia, portariem motxilles i motxilles d'equipament.

Al cap de dos dies, preguntant constanment sobre la vaga de transports, i ja decidits a agafar el transport privat d'una agència, els transportistes acaben amb la vaga. Just a temps! Així doncs demà marxarem amb un autbús.
Com a detall, pels que hagueu vist la foto de la manifestació, aquesta no té res a veure amb la vaga dels transports, sinó que era per que no contruïssin una mina.

Tiwanaku - Desaguadero

Sortim de la Paz en direcció al Perú, però aprofitem el camí de tornada per passar per Tiwanaku -també anomenat Tiahuanaco-, un antic centre de la civilització dels Tiwanaku. Dona la casualitat que dos dies després de la nostra visita hi haurà un esdeveniment molt important en aquest lloc. Evo Morales ha estat reelegit com a president de Bolivia i, a part de les cerimonies protocolàries, també es farà una cerimonia indígena a Tiwanaku. L'event s'espera amb gran expectació a tot el païs.

La majoria de temples estan molt derruïts i gran part està reconstruida, però es deixa entreveure la imensitat del què un dia devia haver estat.

El què més crida l'atenció son els "monolitos" i els relleus sobre les diferents portes.

Un cop visitat el temple anem a dinar. Sentint les converses del restaurant sembla que estan molt nerviosos amb la visita que tenen. Al temple de Tiwanaku pràcticament només hi ha un restaurant i dos hostals, però en les pròximes hores hi ha d'arribar unes quatre mil persones de seguretat i s'esperen unes vint mil persones que venen a presenciar l'event. Totes al restaurant! Els amos del restaurant fan preparatius,un se'n va a la Paz a comprar peix i l'altre va Desaguadero a comprar alpaca. Nosaltres també ens dirigim a Desaguadero -la frontera amb Perú-, i tenim la sort de que ens hi porta en el seu vehicle.
Un cop creuem la frontera amb Perú -aquest cop sense cap problema-, busquem un transport que ens porti fins a Arequipa, la nostra següent parada. Preguntant als transportistes ens informen que hi ha talls a la carretera a Juliaca -en el nostre camí cap a Arequipa-, i ens ofereixen un taxi compartit que marxa cap a Moquegua. D'aquesta manera podriem agafar una altre ruta cap a Arequipa.

Pugem al taxi, i allà ens expliquen que no només hi ha vaga a Juliaca, sinó que hi ha una vaga de transports a tot el Perú per la pujada de preu del combustible. Per sort, dos dels cinc tripulants del taxi són dos Bolivians que han d'arribar a prop d'Arequipa amb urgència, així que, arribats a Moquegua, agafem un altre taxi entre els quatre que ens porta directes a Arequipa.

Quan he dit cinc tripulants, em referia a cinc més el conductor, així doncs una persona va anar al maleter tot el viatge, dormint sobre les motxilles. A més, durant el transcurs del viatge, vam trobar tres controls de polícia i tots anaven inspeccionant el maleter. Nosaltres estavem preocupats, peró ells deien que no hi havia cap problema. Resulta que els policies miraven que no portessim fruita -és veu que per evitar una plaga d'una mosca-. Així és Perú.

La Paz

Arribem a la Paz una mica perduts, ja que la nostra guia només és de Perú, però aconseguim que un taxi ens porti a una zona centrica.

Passem dos dies a la Paz, una ciutat, com a mínim diferent. Primer per que es troba a 3650 metres d'alçada. Penseu que quan la selecció argentina va venir a jugar aquí, els bolivians els hi van endossar una golejada. Suposo que al cap de deu minuts el pobre Messi estava treient els pulmons per la boca i demanant un mate de coca. També és especial, perquè es troba en una vall. No us podeu arribar a imaginar com baixen i pugen els carrers; em sebla que aquí el Bicing no funcionaria gaire, totes les bicis amuntegades en una parada. De fet, a la part més baixa de la vall és on hi ha la part rica, i a dalt -també a l'altiplà- hi ha la part més pobre. Heu de tenir en compte que segons la zona de la Paz on us trobeu la temperatura pot variar en diversos graus. Finalment també és espectacular per les muntanyes que la rodegen. No només es troba en una vall sinó que està envoltada de nevados -muntanyes amb neu permanent-. I només com a detall final, és la única capital de païs en la que he vist ovelles pasturant...

Durant l'estada anem al mirador de Killi Killi, des d'on podem veure les vistes de la ciutat, anem al museu d'història, i passegem per la ciutat.

Passem només dos dies a la Paz, amb ganes de veure més Bolivia, però ens contenim, ja que el temps és limitat, i així, un altre any, anirem a aquest païs de les alçades.

Copacabana i La Isla del Sol

Sortim de Puno en Combi en direcció a Yunguyo. Allà hi ha la frontera que separa Perú de Bolívia.

Fer el canvi de país hauria de ser un tràmit molt senzill, però resulta que a l'entrar a Perú, el policia d'aduanes em va posar només 30 dies d'estada al passaport i no 60 com a la Laura o 90 que és el màxim. Així que em toca pagar multa: un dolar per dia de més.

La veritat és que això ja ho havíem descobert abans d'arribar a la frontera, però el que no sabíem és que el tràmit de pagar és farragós. Primer, l'home agafa un calendari de propaganda i comença a contar dies -evidenment en conta de més i l'he de corregir-. Després em fan anar a un banc per pagar -agafa moto taxi fins al poble, paga, i torna a la frontera-. Finalment m'envien a fer diverses fotocòpies de tots els documents. Durant tot el tràmit els aduaners són força desagradables i pràcticament em tracten com un delinqüent.

Un cop solucionat el problema, passem una arcada i entrem a Bolívia. Anem a l'aduana Boliviana, i això ja sembla una altre cosa. Dos homes, ben tranquils, ens prenen les dades entre rialles mentre ens donen la benvinguda a Bolívia. Finalment ens dirigim a Copacabana, un poblet a la vora del Titicaca.

Per als que us soni Copacabana i us imagineu sol, daiquiris i mulates despampanants, us recoloco i us aviso que us confoneu amb la Copacabana de Rio de Janeiro, Brazil. En aquesta hi ha clima fred, pluges i llames.

Nosaltres arribem a Copacabana perquè és el punt d'on surten vaixells cap a la Isla del Sol.

El primer que ens sorprèn no és ni el Bolivians, ni la multitud de paradetes, ni les vistes del llac, sinó els milions d'argentins que han invaït el lloc. Resulta que les vacances han començat a Argentina i tots han decidit anar cap a Bolívia.

Després d'un dia tranquil, i la espera d'un matí degut a la pluja, agafem un barco que ens porta cap a la Isla del Sol. Conta la llegenda, que Manco Capac va sortir d'aquesta illa per arribar a Cuzco i fundar el seu imperi -inca-. Nosaltres, degut a la experiència del Uros, no tenim gaire clar si anar-hi, però decidim fer-hi una ullada.
Arribem al port i ens apuntem a la cua del barco. Poc a poc, la gent va pujant; poc a poc però sense parar. El vaixell s'omple fins a que sembla que ja no pugui més. A una velocitat vertiginosament lenta comencem la ruta cap a la illa, tenint grans records de la famosa barca de Banyoles.

Al cap d'una horeta, on tots els altres barcos ens han anat avançant, arribem a l'illa. Un cop al moll, comencem a caminar cap a l'extrem sud on hi ha unes ruïnes. Al cap de poc de caminar, deixem els turistes i arribem sols al temple. No és un temple gegant, però és força maco. Crida l'atenció que, a diferencia de la majoria que hem trobat, aquest conserva bona part del sostre. Això fa que sigui molt més interessant.

A més, la illa és força maca. El lloc és un pèl sec i, pel meu parer, em recorda a les costes del Mediterrani; un mica com la Costa Brava, o les Illes Balears. Això si, la petita -o gran- diferència és que ens trobem a 3800 metres sobre el nivell del mar i sense onades.
La nostra ruta segueix cap al nord, però a l'arribar al poble on arriben els barcos ens posem a parlar amb una parella d'argentins i, veient que no arribaríem al següent poble de dia, decidim passar la nit allà.
El dia següent continuem amb la ruta cap al nord de l'illa. Caminem pujant petits monticles, però la majoria del camí és pla. A més a més, sembla que tots els turistes que venien al barco no caminen per aquí, ja que no trobem pràcticament ningú, a part d'algun pastor o algun nen demanant diners, galetes o xocolata. Sembla que tots els nens estan molt mal acostumats -algun dia faré una reflexió sobre com el fet de donar coses a la gent, especialment als nens, s'ha convertit en una cosa normal en països amb pocs recursos, per part dels turistes, i com això fa canviar els seus habitants-.

Arribem a la part nord de la illa on ens hi esperen unes altres ruïnes. La nostra intenció és agafar un vaixell que surt de la part nord, però sembla que arribem deu minuts tard. A més a més, a les ruïnes, ens tornem a trobar a la parella d'argentins, així que decidim seguir amb ells de tornada cap a la part sud. El camí de tornada passa per l'altre banda de la illa i passegem vora de forces platgetes, algunes plenes de turistes. Abans que es faci fosc arribem a la part sud de la illa. Allà fem un soparet amb els argentins: pasta bullida amb foc i brases -no us podeu imaginar com n'és de complicat fer brases a tanta alçada. Amb la falta d'oxigen s'apaguen soles!-.
El dia següent, de bon matí, baixem cap al port i agafem un vaixell que ens torna a Copacabana. Allà, pugem a un combi que ens porta a la capital de Bolívia, la Paz.

Puno

De Cuzco agafem un autobús que ens ha de portar a la riba del llac Titicaca, el llac navegable més alt del món. En concret ens dirigim a la ciutat de Puno. El viatge ens dóna unes vistes força espectaculars, i descobrim com, a practicament 4000 metres sobre el nivell del mar, la geografia andina es converteix en un altiplà. Tot i que envoltats de muntanyes a l'horitzó, ens trobem en un terreny absolutament pla.

Arribem a Puno ja força tard, així que només podem fer unes voltes a la ciutat abans de que es faci fosc.

El dia següent anem a visitar Sillustani, un antic cementiri utilitzat per diferents cultures -Kolla, Aimara i Inca-, on s'hi poden trobar grans tombes en forma de torres, anomenades Chullpas. Abans però passem pel mercat a fer un suquet recomfortant.

Fa un dia molt assoleïat, i els voltants de les runes són espectaculars. Estan situades en una península de la Laguna Umayo, envoltades d'una gran plana i grans muntanyes a l'horitzó. Una illa en mig del llac dóna el toc màgic al paratge.

Anem passejant per la muntanya, descobrint noves Chullpes, imaginant-nos com s'havien construït. La majoria estan força deteriorades, però algunes es concerven especialment bé. Fins i tot ens atrevim a entrar en alguna de les que s'aguanten millor.

Per tornar cap a Puno decidim, en comptes d'agafar directament un transport, anar caminant fins a Atuncalla. El camí transcórre per la plana, passant per prats amb llames i alpaques. El més espectacular de tot, són les cases que van apareixent al voltant de la carretera. Més que cases són com petites fortaleses de 20 metres quadrats amb tot de cabanetes dins; un petit mur d'un metre d'alçada envolta un conjunt de petites habitacions, en la majoria dels casos fetes de pedra. Després d'una bona caminada arribem al poble, on després d'un taxi compartit i un combi, aconseguim arribar a Puno.

El dia següent decidim anar a veure les illes flotants dels Uros. Resulta que els Uros eren una tribu, que, cansada dels seus veins bèl·lics, els Inques, van decidir fer unes illes flotants al llac Titicaca. Van agafar tot de totora -una mena de canya-, la van apilar, i s'hi van instalar.

Nosaltres ens dirigim cap al port per agafar una barca. Abans però, mengem una truita acabada de pescar al llac Titicaca. Un cop dinats, pugem a un vaixell ple de turistes peruans. Nosaltres i una parella d'americans som els únics gringos.

El vaixell es comença a endinsar pel llac Titicaca, passant per tot de canyissars de totora fins que arribem a les illes flotants. M'agradaria dir que el lloc és fantastic i que és una experiència inoblidable, però, pel nostre parer, el lloc s'assembla més a Port Aventura, o a un pessebre vivent, que a un poble flotant.

La barca para en una illa flotant d'uns 400 metres quadrats, on hi trobem unes 5 casetes, i cinc paradetes de souvenirs. Baixem de la barca i un home ens fa una petita explicació de l' illa. Mentrestant, els altres habitants de l'illa es posicionen en els seus llocs. Practicament cada turista té un venedor, que li ben collarets, petites barques, i records de tot tipus. A més a més, una dona aixafa el gra amb una pedra per fer farina. Al fons del meu cap sona "...la dona que renta, la vella que fila i el vell caçador, que sempre vigila...".

Al cap de poc nosaltres, desganats, tornem a la barca. La resta dels turistes pugen a una barca de Totora, que per uns sols, els porta a una altre illa. Un cop els turistes ja han marxat, els habitants de l' illa tornen a la seva vida normal. Una truca pel movil, mentre altres mengen gelat. Això ja és una altre cosa!
Al cap de poc, la nostra barca va a buscar els turistes a l'altre illa. En aquesta només hi ha un restaurant i un bar. Així que poc a fer. D'allà el barco ens porta de tornada cap a Puno.
Amb aquesta experiència, decidim no visitar les altres illes, Amantani i Taquile, i seguir el nostre viatge cap a la Isla del Sol, aquesta ja a la part boliviana del llac Titicaca.