A primer hora del matí agafem un tren que ens porta desde Aguas Calientes a Ollantaytambo. Aquesta és la forma barata d'agafar el tren per tornar fins a Cuzco i, a més a més, aprofitarem el viatge per visitar el Valle Sagrado. El valle Sagrado són un conjunt de pobles que contenen diferents monuments i construcions ínques.
El tren ens deixa a Ollantaytambo, allà hi ha la primera de les ruïnes a visitar. Aquí, però, el David decideix deixar-nos i tornar a Cuzco directament. Nosaltres comencem a caminar cap a les ruïnes. Les forces són realment minces, i els inques acostumen a construïr en els llocs menys imaginables, així que visitem Ollantaytambo poc a poc, i evitant pujar als llocs més alts.
Ollantaytambo és un antic poblat inca situat on s'encreuen dos rius -el Patakancha i l' Urubamba-. Antigament és creu que era un poble i centre cerimonial. Les ruïnes són maques, però em sembla que ja hem vist forces poblats inques, així que tampoc ens criden gaire l'antenció. A més el cansament passa força factura i qualsevol petita pujada és tot un martiri.
Havent dinat, agafem un combi que ens porta en direcció a Urubamba, però baixem a mig camí, en un poblet del qual no recordo el nom. La nostra intenció és arribar a les Salinas de Maras. Unes petites salineres -mines de sal-. Tot i les protestes de la Laura, comencem a caminar, per enfilar-nos entre dues montanyes. Per sort, un gos blanc preciós ens acompanya durant el camí, i ens distreu del cansament. Un cop superada la pujada divisem, a la llunyania, les mines. Unes petites repises blanques omplen una carena de la muntanya on la vegetació ha desaparegut per complet.
Passem entre els petits estanys buits, per el que podriem dir un paissatge ben inòspit. A diferència de les mines de sal de muntanya habituals, on la sal és treta amb excavadores, en aquestes salines, s'aprofita una font que treu aigua salada. Aquesta aigua és dipositada en diferents petits pous i és assecada, obtenint-ne la sal.
Entre les salines hi trobem una casa, d'on hi surt un camió. Preguntem per anar cap a Moray -el nostre següent destí- i el conductor ens informa que ens pot portar cap a el poble de Maras, i d'allà hi haurà mobilitat fins a Moray. Així que dit i fet, pujem a la part posterior d'un camió carregat de tonelades de sal. Un home, una dona i el seu fill, també formen part de la càrrega. Al cap de poc, més sacs de sal, i més passatgers són pujats al compartiment. Allà escoltem com la conversa és completament incomprensible. Sembla que al voltant de tots els turistes de Cuzco i el Machu Picchu encara és parla Quechua com a llengua vehicular.
Un cop arribats a Moray agafem un taxi que ens porta fins a Moray -ens portarà fins a Moray, i després fins a la carretera que torna cap a Cuzco-.
Moray són unes ruïnes inques força curioses. Són tot de terraplens circulars que formen una especie d'escalinata a la montanya. Segons es creu, sembla que aquí els Inques feien probes de diferents cultius, ja que sembla que entre els diferents graons hi ha una diferencia de temperatura apreciable.
Ja de nit, arribem finalment a Cuzco. Ens quedem un dia més a la ciutat per recuperant-nos, aprofitant els llocs de massatges a baix preu.
Pantalla completa
No hay comentarios:
Publicar un comentario