Cañon del Colca

Arribem a Cabanaconde amb autobús -passant per les festes d'un poblet proper- . Segons els peruans, el Cañon del Colca és el segon més gran del món, després del Cañon de Cotahuasi, que està a prop d'aquest. Segons internet, se li reserva el quart lloc, però bé, ja és força.
Com a curiositat sobre el tema, Gocta, que segons deien era la 3a cascada més alta del món, és actualemnt la 14a. Chan Chan, anomenada la ciutat d'"adobe" més gran del món té el segón lloc -o fins i tot el tercer, no està clar-. I pots contar quina més ens n'han colat.

Després d'una nit a Cabanaconde (3287msm), comencem la caminada. Agafem un camí que baixa fins al riu Colca. El camí és força desastrós, tot de sorreta i pedres que se't fiquen a dins les sabates, i els voltants són molt secs. Però al cap d'unes dues hores arribem a un lloc anomenat Salcantalle (2160msm) -o Oasis- ja al fons de la vall. Allà hi ha tres hospedatges amb una piscina cada un -com un oasis, d'aquí el nom-. Decidim fer un banyet i seguir després.

Un cop refrescats, agafem un camí que ens porta de nou cap amunt, però a l'altre banda del riu, fins a arribar al poble de Malata (2450msm). Hi trobem un hostal, però l'amo sembla que no hi és, així qeu decidim esperar a la plaça principal. Allà, ens trobem amb unes trenta persones del poble que estan fent una ronda de neteja. Cada un amb una pala va netejant el que troba pel camí, mentre els joves s'intenten escaquejar i, una pobre dona gran, sembla que és la que més penca.

Al cap d'una estona d'esperar, i veient que l'hostaler no arribava, agafem les motxilles i seguim caminant fins al següent poble Cosñirhua, a uns vint minuts. Allà hi trobem un hostalet i ens hi quedem. Xerrant amb l'hostaler, que ens ensenya els cuys que cria, passem les últimes hores de sol, mentre juguem a pilota amb el seu fill.

Ens aixequem de bon matí i comencem a caminar, aquest cop pràcticament paral·lels al riu. Nosaltres seguim el camí, però veiem com, un camí força més gros passa uns cent metres per sobre el nostre cap. Caminem, fins a que, cansats del caminet que sembla que desapareixi cada dos per tres. Pugem a una montaya i trobem el camí gran. A partir d'allà comencem a baixar un altre cop cap al riu.

En un petit revol, ens tornem a equivocar i agafem un camí que, poc a poc, va sent infestat de cactus. De sobte, em paro. Tinc un cactus blanc d'uns vint centrimetres clavat al mitjó. Més que un cactus és una bola blanca de punxes inmenses. La Laura s'apropa i amb dos pedres me l'intenta treure, amb la mala fortuna que se li clava a les mans. Jo intento treure-li, però veient que no podia -les agulles del cactus d'uns quatre centrimetres cada una es clavaven com imans, i a més, una de les punxes estava clavada dins de l'ungla- decidim baixar al poble per a que ens deixin alguna cosa per treure-li.

Baixem com podem, especialment la Laura, que té un cactus clavat a la mà, però aconseguim arribar al poble de Paclla. Allà, preguntem, mentre unes deu persones s'agrupen al nostre voltant. Segons ens expliquen, aquest cactus és molt conegut pels seus atacs a la població, i un home decideix ajudar-nos. Ell diu que l'arrencarà d'una estirada. La Laura, preocupada pel què aquell barbar volia fer, em mira amb cara de gos degollat. Finalment, l'home, amb les mans, agafa el cactus i, d'una estirada, l'arrenca. Evidentment, se li queden quatre o cinc punxes a la mà, però sembla que les seves mans estan molt curtides i ni s'inmuta.

Amb més tranquilitat, seguim el nostre camí fins a Llahuar (2120msm), situat un altre cop, a la vora del riu. Llahuar no és un poble, sinó un hostalet instalat al costat d'uns banys termals. Ens hi instalem, i anem als banys; dues piscinetes d'aigua termal cituades al mig de la vall, al costat del riu Colca, on no hi ha ningú a part de nosaltres. Això si que és espectacular!

La nostra intenció era agafar un transport que ens tornés a Cavanaconde i evitar així un camí amb un desnivell de pujada d'uns 1400m. Per mala sort, el transport no passava fins al cap de dos dies, així que decidim pujar caminant. Bé, la Laura agafarà un burro, que diu que ja no pot més.

Així que sortim de caminada i cavalgada cap a Cabanaconde. El camí puja enrere per el que vam venir el dia anterior, fins a que tornem a baixar al riu per a trobar un pont. Després d'unes cinc horetes i d'una pujada forta arribem un altre cop al punt de partida. Estem de sort, sembla que l'atobús de tornada a Arequipa marxarà al cap d'una hora. Busco el mòvil per saber quina hora és... Mal llamp i mil dimonis! el mòvil s'ha quedat a Llahuar!

Així que passem la tarda intentant comunicar-nos amb l'home de l'hostal per què al dia següent doni el mòvil al conductor de l'autobús que puja, i ens el faci arribar. Les opcions són diverses: intentar trucar-lo al telèfon, però està apagat o fora de cobertura. Deixar un missatge a la ràdio local i esperar que el senti o algú li comuniqui. I la més sonada, baixar el dia següent corrent de matinada per arribar i poder agafar el bus de tornada que surt a les 9. Per sort aconseguim contactar amb ell per telèfon al cap d'uns quants intents.

El dia següent, recuperem el mòvil, i tornem cap a Arequipa. Arrivem a les 8 de la tarda, just a temps per anar a l'hostal per agafar la resta del nostre equipatge i pujar a l'autobús que ens deixarà a la matí del dia següent a Nazca.