Copacabana i La Isla del Sol

Sortim de Puno en Combi en direcció a Yunguyo. Allà hi ha la frontera que separa Perú de Bolívia.

Fer el canvi de país hauria de ser un tràmit molt senzill, però resulta que a l'entrar a Perú, el policia d'aduanes em va posar només 30 dies d'estada al passaport i no 60 com a la Laura o 90 que és el màxim. Així que em toca pagar multa: un dolar per dia de més.

La veritat és que això ja ho havíem descobert abans d'arribar a la frontera, però el que no sabíem és que el tràmit de pagar és farragós. Primer, l'home agafa un calendari de propaganda i comença a contar dies -evidenment en conta de més i l'he de corregir-. Després em fan anar a un banc per pagar -agafa moto taxi fins al poble, paga, i torna a la frontera-. Finalment m'envien a fer diverses fotocòpies de tots els documents. Durant tot el tràmit els aduaners són força desagradables i pràcticament em tracten com un delinqüent.

Un cop solucionat el problema, passem una arcada i entrem a Bolívia. Anem a l'aduana Boliviana, i això ja sembla una altre cosa. Dos homes, ben tranquils, ens prenen les dades entre rialles mentre ens donen la benvinguda a Bolívia. Finalment ens dirigim a Copacabana, un poblet a la vora del Titicaca.

Per als que us soni Copacabana i us imagineu sol, daiquiris i mulates despampanants, us recoloco i us aviso que us confoneu amb la Copacabana de Rio de Janeiro, Brazil. En aquesta hi ha clima fred, pluges i llames.

Nosaltres arribem a Copacabana perquè és el punt d'on surten vaixells cap a la Isla del Sol.

El primer que ens sorprèn no és ni el Bolivians, ni la multitud de paradetes, ni les vistes del llac, sinó els milions d'argentins que han invaït el lloc. Resulta que les vacances han començat a Argentina i tots han decidit anar cap a Bolívia.

Després d'un dia tranquil, i la espera d'un matí degut a la pluja, agafem un barco que ens porta cap a la Isla del Sol. Conta la llegenda, que Manco Capac va sortir d'aquesta illa per arribar a Cuzco i fundar el seu imperi -inca-. Nosaltres, degut a la experiència del Uros, no tenim gaire clar si anar-hi, però decidim fer-hi una ullada.
Arribem al port i ens apuntem a la cua del barco. Poc a poc, la gent va pujant; poc a poc però sense parar. El vaixell s'omple fins a que sembla que ja no pugui més. A una velocitat vertiginosament lenta comencem la ruta cap a la illa, tenint grans records de la famosa barca de Banyoles.

Al cap d'una horeta, on tots els altres barcos ens han anat avançant, arribem a l'illa. Un cop al moll, comencem a caminar cap a l'extrem sud on hi ha unes ruïnes. Al cap de poc de caminar, deixem els turistes i arribem sols al temple. No és un temple gegant, però és força maco. Crida l'atenció que, a diferencia de la majoria que hem trobat, aquest conserva bona part del sostre. Això fa que sigui molt més interessant.

A més, la illa és força maca. El lloc és un pèl sec i, pel meu parer, em recorda a les costes del Mediterrani; un mica com la Costa Brava, o les Illes Balears. Això si, la petita -o gran- diferència és que ens trobem a 3800 metres sobre el nivell del mar i sense onades.
La nostra ruta segueix cap al nord, però a l'arribar al poble on arriben els barcos ens posem a parlar amb una parella d'argentins i, veient que no arribaríem al següent poble de dia, decidim passar la nit allà.
El dia següent continuem amb la ruta cap al nord de l'illa. Caminem pujant petits monticles, però la majoria del camí és pla. A més a més, sembla que tots els turistes que venien al barco no caminen per aquí, ja que no trobem pràcticament ningú, a part d'algun pastor o algun nen demanant diners, galetes o xocolata. Sembla que tots els nens estan molt mal acostumats -algun dia faré una reflexió sobre com el fet de donar coses a la gent, especialment als nens, s'ha convertit en una cosa normal en països amb pocs recursos, per part dels turistes, i com això fa canviar els seus habitants-.

Arribem a la part nord de la illa on ens hi esperen unes altres ruïnes. La nostra intenció és agafar un vaixell que surt de la part nord, però sembla que arribem deu minuts tard. A més a més, a les ruïnes, ens tornem a trobar a la parella d'argentins, així que decidim seguir amb ells de tornada cap a la part sud. El camí de tornada passa per l'altre banda de la illa i passegem vora de forces platgetes, algunes plenes de turistes. Abans que es faci fosc arribem a la part sud de la illa. Allà fem un soparet amb els argentins: pasta bullida amb foc i brases -no us podeu imaginar com n'és de complicat fer brases a tanta alçada. Amb la falta d'oxigen s'apaguen soles!-.
El dia següent, de bon matí, baixem cap al port i agafem un vaixell que ens torna a Copacabana. Allà, pugem a un combi que ens porta a la capital de Bolívia, la Paz.