Puno

De Cuzco agafem un autobús que ens ha de portar a la riba del llac Titicaca, el llac navegable més alt del món. En concret ens dirigim a la ciutat de Puno. El viatge ens dóna unes vistes força espectaculars, i descobrim com, a practicament 4000 metres sobre el nivell del mar, la geografia andina es converteix en un altiplà. Tot i que envoltats de muntanyes a l'horitzó, ens trobem en un terreny absolutament pla.

Arribem a Puno ja força tard, així que només podem fer unes voltes a la ciutat abans de que es faci fosc.

El dia següent anem a visitar Sillustani, un antic cementiri utilitzat per diferents cultures -Kolla, Aimara i Inca-, on s'hi poden trobar grans tombes en forma de torres, anomenades Chullpas. Abans però passem pel mercat a fer un suquet recomfortant.

Fa un dia molt assoleïat, i els voltants de les runes són espectaculars. Estan situades en una península de la Laguna Umayo, envoltades d'una gran plana i grans muntanyes a l'horitzó. Una illa en mig del llac dóna el toc màgic al paratge.

Anem passejant per la muntanya, descobrint noves Chullpes, imaginant-nos com s'havien construït. La majoria estan força deteriorades, però algunes es concerven especialment bé. Fins i tot ens atrevim a entrar en alguna de les que s'aguanten millor.

Per tornar cap a Puno decidim, en comptes d'agafar directament un transport, anar caminant fins a Atuncalla. El camí transcórre per la plana, passant per prats amb llames i alpaques. El més espectacular de tot, són les cases que van apareixent al voltant de la carretera. Més que cases són com petites fortaleses de 20 metres quadrats amb tot de cabanetes dins; un petit mur d'un metre d'alçada envolta un conjunt de petites habitacions, en la majoria dels casos fetes de pedra. Després d'una bona caminada arribem al poble, on després d'un taxi compartit i un combi, aconseguim arribar a Puno.

El dia següent decidim anar a veure les illes flotants dels Uros. Resulta que els Uros eren una tribu, que, cansada dels seus veins bèl·lics, els Inques, van decidir fer unes illes flotants al llac Titicaca. Van agafar tot de totora -una mena de canya-, la van apilar, i s'hi van instalar.

Nosaltres ens dirigim cap al port per agafar una barca. Abans però, mengem una truita acabada de pescar al llac Titicaca. Un cop dinats, pugem a un vaixell ple de turistes peruans. Nosaltres i una parella d'americans som els únics gringos.

El vaixell es comença a endinsar pel llac Titicaca, passant per tot de canyissars de totora fins que arribem a les illes flotants. M'agradaria dir que el lloc és fantastic i que és una experiència inoblidable, però, pel nostre parer, el lloc s'assembla més a Port Aventura, o a un pessebre vivent, que a un poble flotant.

La barca para en una illa flotant d'uns 400 metres quadrats, on hi trobem unes 5 casetes, i cinc paradetes de souvenirs. Baixem de la barca i un home ens fa una petita explicació de l' illa. Mentrestant, els altres habitants de l'illa es posicionen en els seus llocs. Practicament cada turista té un venedor, que li ben collarets, petites barques, i records de tot tipus. A més a més, una dona aixafa el gra amb una pedra per fer farina. Al fons del meu cap sona "...la dona que renta, la vella que fila i el vell caçador, que sempre vigila...".

Al cap de poc nosaltres, desganats, tornem a la barca. La resta dels turistes pugen a una barca de Totora, que per uns sols, els porta a una altre illa. Un cop els turistes ja han marxat, els habitants de l' illa tornen a la seva vida normal. Una truca pel movil, mentre altres mengen gelat. Això ja és una altre cosa!
Al cap de poc, la nostra barca va a buscar els turistes a l'altre illa. En aquesta només hi ha un restaurant i un bar. Així que poc a fer. D'allà el barco ens porta de tornada cap a Puno.
Amb aquesta experiència, decidim no visitar les altres illes, Amantani i Taquile, i seguir el nostre viatge cap a la Isla del Sol, aquesta ja a la part boliviana del llac Titicaca.