Passem la tarda anant al museu d'Antonini, on s'hi exposen ceràmiques i teles Nazques, i on trobem una petita introducció a les famoses línies de Nazca. Abans de que es faci de nit, visitem també el planetari de Maria Reiche, on tenim una segona introducció a les línies.
A les nou ens ve a buscar un buggy, un vehicle quatre per quatre, descobert, i amb totes les pintes d'aventurer. Pugem, i després d'haver recollit cinc passatgers més, ens endinsem per un camí de pedres per on, el buggy, a tota velocitat, va derrapant i avançant els pocs vehicles que ens trobem peel camí.
Tornem al vehicle, que ens porta fins a un antic cementeri Nazca que ha estat completament profanat. Els waqueros són uns personatges que es dediquen a saquejar temples, tombes i tot tipus de restes arqueològiques en busca d'or, plata, ceràmiques o teixits per vendre'ls a gringos amb diners. Són els personatges dolents de les pel·licules d'Indiana Jones. Així doncs passegem per una extensa zona, on hi trobem molts ossos humans, trossos de ceràmiques trencades, teles,... i tot el que als waqueros no els hi ha interessat. És una zona molt curiosa, ja que, tot i que les peces bones ja se les han emportat, toquem amb les mans ceràmiques que tenen més del mil anys, intentant buscar trossos que concideixin per fer un gerro sencer. Si això fos al nostre país, no ens hi podriem ni acostar.
D'allà el buggy ens porta cap al desert de dunes. Rodejats de dunes al més estil sahara, el buggy va pujant, baixant, derrapant i fent salts. Pugem una duna inmensa i, un cop a dalt, el cotxe s'inclina, i pràcticament baixa la duna de forma vertical, al més pur estil Dragon Khan. Després d'unes quantes voltes, el cotxe s'atura damunt de la duna més inmensa de la zona. Ha arribat el moment de fer sandboarding! El conductor treu unes plaxes, ens les posem als peus i practiquem una estona de deslliçar-nos per les pendents -sandboard, és com el snowboard, però amb sorra en comptes de neu-. Després d'unes pràctiques i de veure que és molt complicat girar, ens disposem a baixar la pendent. La Laura, de peu, la va baixant poc a poc. Jo, decideixo baixar amb el mètode bala: estirat sobre la planxa, amb el cap mirant al precipici, una petita empenta, i no pares fins que la baixada s'ha acabat. Fffffiiiiiiuuuuuuu!!!!!
Baixem dues baixades més, on probem els dos estils. La veritat és que baixar estirat és molt més emocionat, ja que dret no té gaire maniobravilitat. Fins i tot un noi, que és professor de snow al seu païs, Suïssa, no aconsegueix fer més d'un gir encadenat.
Passada una calor infernal, el buggy ens dirigim cap a Nazca com si participessim al Rally Paris-Dakar. A més a més, puc conduir durant una petita estona el vehicle infernal. No corras, em diu el conductor. Corre, corre, em diuen els altres membres del tour.
Abans d'arribar a Nazca visitem unes altres ruïnes: un aqüeducte. A diferència dels nostres, aquest aqüeductes serveix per treure aigua d'una font subterrània i portar-la cap als camps.
Després d'una dutxa per treure'ns els quilos de sorra que portavem a sobre, aprofitem les últimes hores del dia per anar a veure les línes de Nazca des d'un mirador. D'allà observem dues figures. -Me les imaginava més grans- diem els dos. Celebrem el meu aniversari amb uns catalans i uns irlandesos que hem trobat, fent uns pico sours i unes chelitas.
L'endemà pugem a una avioneta de quatre places que s'enlaira cap al cel. Entre sotracts, girs, i pràcticament loops, l'avió ens passeja per la plana, mentre anem observant les diferents figures. Una balena, un mono, un astronauta i infinitat de línies, trapesis i figures geomètriques abstractes. Durant uns vint minuts sobrevolem la zona.
No hay comentarios:
Publicar un comentario