Ruta al Machu Picchu: Santa Teresa - Lucmabamba - Hidroeléctricas - Aguas Calientes

El segón dia de ruta decidim fer un canvi respecte l'Inka Jungle que ofereix la majoria d'agències. En comptes d'anar desde Santa Teresa a Hidroeléctricas per carretera, decidim agafar un auto que ens porti fins a Lucmabamba -un poble a uns 30 kilometres de Santa Teresa- i, des d'allà, agafar un camí inca que ens deixa també a Hidroeléctricas. D'aquesta manera el camí és força més bonic, passem per les ruïnes de Llaqtapata i de retruc, evitem tots els tours.

Després d'agafar l'auto, comencem a caminar. El camí s'enfila i s'enfila, i sembla que les nostres cames encara estan cansades del dia anterior. Després d'unes 3 hores de força patiment, arribem al coll (2.850m). A partir d'aquí el camí és baixada. Al cap de poc, ens aturem a Llaqtapata, una petita construcció inca situada en una esplanada. Des d'allà tenim les primeres vistes del Machu Pichu, que es divisa a la llunyania. Sembla que al Machu Pichu hi plou.

El camí segueix baixant fins a que arriba al riu. Un cop a baix, mirem el rellotge, i ens adonem que falta poc per a que surti l'últim tren desde Hidroeléctricas. El tragecte entre Hidroeléctricas i Aguas Calientes, que és d'uns 10 quilometres, és pot fer en tren, o caminant sobre les vies. Com que estem força cansats i no ens ve gaire de gust caminar per les vies decidim afanyar-nos.

Arribem a l'estació a temps. Per als qui tinguin curiositat Hidroeléctricas consta d'una gran zona destinada a una central, i és l'última parada del tren que va al Machu Picchu. Res més. Ni cases, hostals, llocs acollidors,... només unes botiguetes tocant a la via per donar provisions. El primer que fem és preguntar per la taquilla dels bitllets, segons ens han informat el tren és força car, 8 dolars. Nosaltres estem disposats a pagar però sembla que ningú no vol cobrar. Estem en una terminal sense taquilla! Cap problema, això deu ser com Altafulla, on puges al tren, i quan ve el revisor compres els bitllets... Amic meu, per si nou us n'heu adonat, estem al Perú, i aquí les coses funcionen diferent. Abans de poder entrar, un revisor ens espera a la porta per informar-nos de la nostra llastimosa situació. Resulta que els bitllets només es poden comprar a Santa Teresa -sí, on haviem dormit la nit anterior- i que ell no pot vendre'ns cap bitllet. Rebut el cop baix, decidim contra atacar. Jo parlo amb tots els revisors i segurates, explicant-nos la nostra situació. Un cop cansat, la Laura pren el relleu i practicament els hi proposa el soborn. Després d'intentar passar com a equipatges, anar amb el conductor o qualsevol cosa que se us pugui imaginar ens donem per vençuts i comencem a caminar per la via.

Les dues hores i mitja que venen a continuació les explicaré ràpides ja que no em porten bons records. Només puc dir que caminar per les vies del tren, fent saltironets de fusta en fusta, no és gens còmode -sobretot si ja estàs molt cansat-, que la pluja no hi ajuda gaire, que se't faci de nit a mig camí tampoc és reconfortant i haver de passar els tunels sense llum era l'últim entrebanc.

Tot plegat tant mirar les vies es feia difícil observar el paissatge i per postres només haviem menjat els fruits que pel camí haviem trobat, algunes galetes i pa amb tonyina. A un cert punt semblavem fugitus o refugiats fugint d'una guerra.

Arribem a Aguas Calientes rebentats, però, per sort, després de passar per uns hostals de preus astronomics, en trobem un d'un preu força bò. Sopem com bèsties i amb prou feines ens acabem la birreta a l'habitació, ens adormim.

Per fi hem arribat a Aguas Calientes, la ciutat del Machu Picchu.