Ruta al Machu Pichu: Santa Maria - Santa Teresa

Podriem dir que hi ha, en general, 3 maneres d'arribar el Machu Pichu: la primera és fent una excursió seguint el camí inca. El problema és que per fer aquesta opció estàs obligat a anar en tour, resulta molt car, i s'ha de reservar amb molta antelació ja que les places són limitades. La segona opció és anar amb tren fins a Aguas Calientes, tot i que també és una opció força cara. La tercera opció és fer la ruta que les agencies de tours en diuen el Inka Jungle. Aquesta consisteix a anar fins a Santa Maria, d'allà a Santa Teresa i finalment arribar a Aguas Calientes. El camí a partir de Santa Maria es pot fer en transport o a peu. Nosaltres decidim fer una variant d'aquest últim a peu i per el nostre compte.

Així doncs agafem un combi a Cusco en direcció Quillabamba, que es comença a enfilar cap a les montanyes donant-nos unes vistes impressionants. Passat el coll, la carretera baixa, pero la boira ens tapa la visivilitat. Tot i això podem veure com la pluja dels últims dies ha fet caure forces roques a la carretera. Fins i tot en una curva, el riu ha destrossat la carretera i els cotxes passen amb forces problemes.

Ja de nit arrivem a Santa Maria. Només arribar ens ofereixen transport a Santa Teresa, pero nosaltres ens deixem guiar per una noieta que ens ofereix lloc per dormir, amb l'excusa que els hostals estan plens. Així que ens porta a casa seva i ens hi quedem. Abans de dormi, però, anem a sopar pel poble. Allà ens topem amb tota la gent dels tours -els que han agafat l'Inka Jungle-, que també es queden a Santa Maria. El poble sembla invaït per gringos amb el seu guia. Per sort, nosaltres anem pel nostre compte i decidim a quin restaurant anar.

El dia següent de bon matí -cap a les 8:30-, sortim de la caseta i comencem a caminar. Ha estat plovent tota la nit, i els nostres anfitrions, ens avisen que el camí es pot trobar força deplorable -sembla que els cotxes no surten per la carretera degut als desprendiments-. Així que sortim preparats per enfangar-nos. I per si no fos poc, només sortir de la casa, es posa a ploure. Després d'atravessar com podem dos bassals inmensos -algun, especialment el David (l'italià que vam conèixer per cap d'any, que a partir d'ara compartirem varis dies d'aventura junts), amb més problemes que altres- ens topem amb el primer tour. Unes 20 persones caminen davant nostre. Nosaltres agafem enbranzida i els avancem. Hem d'anar seguint el riu fins a arribar als banys termals de Cocalmayo.

Al cap d'una horeta de camí per carretera -de les que a casa nostra en dirien camí de carro com a molt- agafem un desviament que ens porta a seguir el camí ínca. D'allà el caminet comença a pujar per la montanya. Al cap de poc, però, apareixen una dona peruana amb dues filles oferint-nos aigua i Gatorade. Una mica més amunt, passem per una casa on gent d'un o dos tours està prenent un refresc. Nosaltres seguim el camí, i anem passant casetes i tours fins que practicament ens coloquem al capdavant de tots.
Després de la forta pujada, el camí segueix el riu, però des d'una alçada considerable. En aquest punt veiem per primera vegada la grandesa dels camins inques: avancem per un camí practicament esculpit a la roca, que sembla tret de la pel·lícula del Senyor dels Anells.

Finalment, i corrent una miqueta, aconseguim posicionar-nos davant de tots els tours. La veritat és que escapar-nos es converteix en una mena d'obsessió. Primer, per què volem caminar al nostre ritme, però principalment, per què caminar per un caminet inca envoltats de 100 gringos perd força glamour. Tot i la nostra correguda sembla que alguns individuos del tour ens atrapen cada cop que fem una foto. Nosaltres decidim corre més, fins que per fi, els perdem de vista. El problema és que tant corre, hem agafat un camí equivocat i ens trobem en unes casetes sense ningú i lluitant contra gossos que no paren de bordar.

Després de retornar al camí original, ens trobem els primers tours dinant en una casa. Per fi som els primers amb diferencia! El camí segueix, durant una bona estona, fins que cap a les 5 arribem a Cocalmayo, els banys termals. Abans però, busquem un lloc per dinar. Només hi ha un petit lloc davant l'entrada, i ens informen que no tenen res. Per sort nosaltres portem pasta xina, i amb una mica d'aigua bullida que ens dóna la dona, fem un tiberi ben bò.

Amb l'estomac ple entrem als banys. Les hores passen ràpides en picines d'aigua calenta, envoltats de montanyes inmences. Abans que es faci de nit, afagem un colectivo que ens porta a Santa Teresa: els nostres peus descansats ja no volien sentir a parlar de 40 minuts més de caminar. Només pujar al taxi comença a ploure. Sembla que el dia ens ha sortit rodó.